Aquesta última dècada s'ha observat entre la comunitat clínica un ús creixent de metodologies moleculars d'avantguarda per ajudar en el diagnòstic i l'avaluació del risc de les síndromes mielodisplàstiques. Existeixen proves sòlides que tenir en compte la informació molecular millora l'estratificació dels pacients i ajuda a seleccionar-los el millor tractament.

Actualment, els estàndards d'or per classificar i avaluar el risc de síndromes mielodisplàstiques són el IPSS-R i el IPSS-M, aquest últim inclou informació molecular del pacient. Tots dos sistemes depenen en gran manera de la informació citogenètica, és a dir, de l'aspecte dels cromosomes al microscopi.

La citogenètica clàssica continua sent un mètode potent, ja que molts tumors presenten reordenaments cromosòmics a gran escala que poden veure's al microscopi, però gairebé el 50% de les síndromes mielodisplàstiques mostren una configuració cromosòmica "normal" i, per tant, es classifiquen com de "cariotip normal", independentment de si presenten alteracions massa petites per ser detectades per aquests mitjans clàssics. Aquestes alteracions més petites poden posar-se de manifest mitjançant l'ús de metodologies moleculars i, quan es tenen en compte, el nombre de síndromes mielodisplàstiques amb cariotip normal pot reduir-se fins al 20 o el 30% dels casos.

Recentment, un equip liderat per la Dra. Mar Mallo, investigadora del grup de Síndromes Mielodisplàstiques de l'Institut Josep Carreras i cap de la unitat de Microarrays del centre, ha identificat una característica cromosòmica, no visible al microscopi però detectable mitjançant l'ús de tecnologies modernes de microarrays, que té un alt impacte en el pronòstic d'aquestes síndromes: la presència de regions d’homocigosi.

Aquestes regions es refereixen a quan una persona hereta exactament el mateix fragment d'un cromosoma de tots dos progenitors: heretem una còpia per cadascun dels nostres 23 cromosomes del nostre pare biològic i una altra còpia de la nostra mare biològica, i totes dues còpies solen ser lleugerament diferents. Aquestes regions idèntiques es denominen "homocigotes" i si resulten ser portadores d'una versió anormal d'un gen important, el portador pot tenir una predisposició genètica a desenvolupar una malaltia concreta.

A l'estudi de la Dra. Mallo i els seus companys nacionals i internacionals, publicat a una de les revistes oficials de la Brittish Society for Haematology, eJHaem, la presència d’aquestes regions d’homocigosi en un conjunt de 163 casos es va associar estretament amb el desenvolupament de leucèmia mieloide aguda i una menor supervivència global en pacients amb una síndrome mielodisplàstica diagnosticada amb cariotip normal. L'associació era major quan les regions tenien més de 25 megabases de longitud. El treball va ser un esforç conjunt amb investigadors internacionals d'Àustria, França, Taiwan, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i Espanya.

Si s'inclouen en la pràctica clínica, aquests resultats poden ajudar a avaluar el risc associat a una síndrome mielodisplàstica amb cariotip normal i orientar el tractament clínic dels pacients, millorant les possibilitats de supervivència a llarg termini i la seva qualitat de vida.

Article de referència:

Mar Mallo, Heinz Tuechler, Leonor Arenillas, Sophie Raynaud, Thomas Cluzeau, Lee-Yung Shih, Chiang Tung-Liang, Christina Ganster, Katayoon Shirneshan, Detlef Haase, Martí Mascaró, Laura Palomo, José Cervera, Esperanza Such, Nicola Trim, Sally Jeffries, Emma Ridgway, Giovanni Marconi, Giovanni Martinelli and Francesc Solé. “Regions of homozygosity confer a worse prognostic impact in myelodysplastic syndrome with normal karyotype”. 07 February 2023 https://doi.org/10.1002/jha2.651