Recentment, el teu laboratori ha rebut ajuts del fons espanyol FINRett i de la International Rett Syndrome Foundation americana per a desenvolupar nova recerca sobre el síndrome de Rett. Com valores aquest suport?

Tot suport que reps per fer recerca és una gran alegria, però li dones un valor afegit molt important quan ve d’una fundació com FINRett, formada per famílies de pacients que durant tot l’any organitzen esdeveniments per recaptar diners i saps l’esforç que hi ha al darrera. El mateix podem dir de la Rett Syndrome Foundation americana, en què la contribució de les famílies també és decisiva, tot i que als Estats Units sabem que hi ha una tradició important d’ajuts de filantrops.

Una aposta decidida per la recerca, oi?

Sí, aquests ajuts ens ajudaran en aspectes bàsics de la síndrome de Rett i, tot i que tenen una vessant terapèutica clara, beneficiaran a les pacients del futur. Ells en son ben conscients i per això, a part d’una gran alegria, tenim també un sentit de responsabilitat gran, d’estar a l’alçada de la confiança que posen en tu.

Posem-hi una mica de context: què ens pots dir de la síndrome de Rett?

Doncs que afecta una de cada 10.000 nenes nascudes, i que és una malaltia especialment cruel, ja que es manifesta entre el primer i segon any de vida com un alentiment en el desenvolupament i una pèrdua progressiva d’habilitats de comunicació i motrius, acompanyat sovint de defectes respiratoris i també epilèpsia, sense que hi hagi cap evidència prèvia.

Sense cap evidència prèvia? Deu ser un moment dur per a les famílies.

Exacte, el diagnòstic arriba amb l’inici dels símptomes, normalment de la mà d’un neuropediatra que demana un test genètic. La manca de senyals d’alarma durant els primers mesos de vida comporta un gran impacte tant per a elles com per a les famílies que se’n cuiden. Tot i ser considerada una malaltia rara, és la segona causa de retard mental en nenes després de la síndrome de Down.

I la causa última de la malaltia?

La causa última és l’alteració del gen MECP2, un regulador general de l’activitat de multitud d’altres gens, especialment en les neurones, que impedeix la seva correcta maduració. Encara no coneixem prou bé els mecanismes que causen la simptomatologia concreta, ja que l’acció de MeCP2 és molt àmplia, fa moltes coses, i no les coneixem totes.

Ja sabem que sovint les malalties o síndromes minoritàries no reben l’atenció que mereixen. Ens podries dir quin és l’estat actual de la recerca al voltant de la síndrome de Rett?

La recerca per al tractament de Rett s’està accelerant, però encara és una aposta de futur i va molt lligada al desenvolupament de la teràpia gènica, ja que és una malaltia genètica. En models de ratolins, ja fa anys es va veure que la reintroducció del gen corregit podria revertir els símptomes, fins i tot en animals adults. Per descomptat, això no implica que també passi en humans, però en els darrers anys és cert que s’han fet avenços importants en aquest sentit. A part, hi ha alguns medicaments per a tractar-ne els símptomes, com apnees o epilèpsies, però no hi ha res específic.

El ressorgiment de la teràpia gènica, vint anys després!

Sí, totalment! Però la teràpia gènica en Rett té dos problemes importants: primer, és necessari arribar a les cèl·lules afectades. Per això, cal desenvolupar vehicles eficaços, que puguin arribar al teixit cerebral sense generar tanta toxicitat com els actuals adenovirus modificats. El segon problema que cal resoldre és com controlar la quantitat de MeCP2 un cop reintroduit el gen. Això és crític ja que l’excés de proteïna produeix una malaltia també força greu.

Sembla, doncs, que cal ser molt fi. Quina és l’aproximació que empreu al teu laboratori?

El nostre projecte busca desenvolupar un sistema capaç de limitar la quantitat de proteïna activa dins la cèl·lula, de manera que sigui la justa que es necessita. Per això, utilitzarem la capacitat de MeCP2 d’unir-se a l’ARN i moderar-ne la seva quantitat, de forma natural. Això seria una bona eina per a pacients de Rett, però cal no oblidar que el gen MeCP2 està implicat també en altres malalties, com alguns tipus de càncer.

Ja sé que posar terminis sempre és molt complicat, però creus que estem a les portes de veure els primers tractaments capaços de limitar els efectes del síndrome de Rett?

És difícil, i depèn molt de com vagi el primer assaig clínic de teràpia gènica que tot just ara comença al Canadà, però estic segura que en pocs anys veurem grans avenços. Si aquest primer assaig no mostra toxicitat i la teràpia arriba a les cèl·lules que toca del cervell, ja serà una molt bona notícia. A partir, d’aquí, caldrà millorar el sistema, i en això treballem múltiples laboratoris al món.

I cal dir que a més de la teràpia gènica, hi ha altres aproximacions que van en paral·lel, com la basada en IGF1, que ja estan arribant a les pacients i millora alguns dels símptomes, ja que ajuda en la maduració de les neurones.

Un últim missatge per a les afectades i les seves famílies?

Les famílies son les primeres que saben que cal anar amb molta cautela en les expectatives que posem en la teràpia gènica, però en general les perspectives són bones pels esforços creixents que s’està posant des de la recerca per aconseguir nous tractaments. Estan donant el màxim i no se’ls pot demanar més. Els diria que cal que tots junts fem pressió sobre les institucions per tal que facin molt més amb les pacients de malalties rares, especialment en cobrir les necessitats del seu dia a dia, millorar la seva qualitat de vida, en paral·lel a continuar buscant una cura definitiva.